Tot arriba en la vida [Josep Maria Pañella]

Hi ha una dita nostra que fa: ‘Tot arriba, en esta vida.’ I sí, efectivament, després de més de nou anys de dilacions, avui Carlos Fabra, l’antic totpoderós president de la diputació castellonenca, el cap de tot el PP provincial (parlant de Carlos Fabra, la paraula ‘provincial’ és absolutament imprescindible), seu al banc dels acusats per respondre dels presumptes delictes de suborn, tràfic d’influències i defraudació a la hisenda pública. Amb ell compareixerà tota una època de corrupteles, amiguismes i malbarataments, encarnada principalment, però no de manera única, en un ‘aeroport sense avions’ que ha estat i continua essent un pou sense fons per on s’escolen els diners dels valencians.

Fabra, a Castelló, ho ha estat tot. Hereu d’una tradició familiar de control caciquil de la diputació –és el cinquè membre de la família que ocupa el ‘sillón del abuelito’, com a ell li agradava de designar familiarment la presidència de la diputació–, va transmetre a aquesta institució, que semblava quasi residual i més pròpia d’uns altres temps, tota la força i la presència mediàtica que pareix consubstancial amb ell.

Els qui hem hagut de suportar la seua actuació, la seua prepotència des de la ‘institució provincial’ –en el meu cas, quan hi vaig ser diputat pel BLOC–, coneixem perfectament eixe tarannà tan ‘sui generis’, bastit d’absolutisme i d’intent de control, no únicament del seu partit, sinó de tot allò que es movia en l’àmbit ‘provincial’. Per a ell, tots els qui gosàvem dur-li la contra érem una mena d’enemics de Castelló. Si la universitat no responia a la seua voluntat, llavors eren uns ‘talibans’ a qui calia recordar-los allò tan gràfic de ‘qui paga mana’. Si algú del seu partit li plantava cara, desapareixia de les llistes, per més que hi ocupàs una posició alta. Si les altres formacions polítiques no li fèiem el joc, érem culpables quasi de lesa majestat.

Però aquesta prepotència ha estat justament el punt feble que l’ha dut finalment a la caiguda. Es desprèn de les acusacions: com gosava negar ningú les autoritzacions perquè els productes fitosanitaris que volia vendre es poguessen distribuir legalment? Si faltava cap paper, en parlava amb un amic i la cosa s’havia de resoldre. Amb un pensar com aquest, no és estrany que arribàs acusar indirectament el seu cap de files, Mariano Rajoy, de persona disposada a prevaricar; així ho va fer quan li fou negada l’autorització de l’aeroport, nineta des seus ulls, i va arribar a afirmar: ‘Si manàs Rajoy, açò ja s’hauria resolt.’

No calen papers, només calen influències. Hisenda? Qui era Hisenda per a demanar-li comptes a ell? Qui gosava qüestionar la seua autoritat omnímoda sobre ‘la província’? I així durant anys i anys, exercint un poder absolut sobre els uns i els altres, celebrat en repetits homenatges i aclamat pels seguidors incondicionals. Si no hagués estat Guerra l’inventor de la frase de ‘qui es mou, no ix a la foto’, podria ben bé haver-ho estat Carlos Fabra.

I bé, avui es troba finalment davant els tribunals, com a acusat. Els qui l’aplaudien i defensaven la seua causa procuren ara fer el desentès. Encara ahir, el president de la Generalitat Valenciana — un Fabra que no és família seua, per més que molta gent ho creu– matisava que el suport que li donava era ‘solament a títol personal’. Ara compareix davant la justícia el símbol d’una època de corrupció i balafiament, d’actuacions autoritàries i de control absolut del poder. Darrere ha deixat una ‘província’ destruïda i empobrida, amb un aeroport que serà per a futures generacions el símbol de com cal no actuar. El fiscal li demana tretze anys. El seu món s’ha ensorrat. I el 2015, any electoral, confiem que les urnes facen desaparèixer del poder la manera ‘Carlos Fabra’ d’entendre la vida.

[Article publicat originalment a VilaWeb]

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *