Comencen les festes de la Magdalena, festes de Castelló però que uneixen moltes persones de totes les comarques del País Valencià. Per això he pensat a donar a coneixer la motivació que vaig exposar en Les Corts al defendre la proposta de que les gaiates es tractaren amb un plànol d’igualtat amb les falles i les fogueres, almenys en el que fa a l’IVA suportat en la seua confecció. Sabem la dificultat que té aplicar aquesta mesura, però eixe és un altre tema. He d’agrair a Àlvar Monferrer i a Manolo Carceller les seues aportacions que em serviren per fer una exposició ben documentada.
La Comissió d’Educació i Cultura de Les Corts celebrada en data 12 de novembre passat va aprovar per unanimitat la Proposició No de Llei proposada pel grup Socialista sobre una fixació especial de l’IVA per al sector faller i foguerer, amb una esmena presentada pel Grup Popular, de manera que ni en la proposta inicial, ni en l’esmena, comptaven les gaiates com a beneficiaries d’aquesta proposta.
Aquest oblit va ser fet constar per Compromís, per tal de que s’incloguera també en la proposta, encara que se’ns va explicar que no podia ser degut a que no es cremaven, cosa que les donava la característica d’efímers a falles i fogueres, a diferència de les gaiates, que no es cremen.
Ja en l’exposició de Compromís férem referència a que el fet de cremar-se o no, no hauria de ser diferencial per a excloure les gaiates dels beneficis que es reclamen per a les falles i fogueres.
És clar que les gaiates no es cremen, perquè mai s’han volgut cremar; la millor definició de la gaita és la que ha donat Pasqual Felip poc després de 1945: “un esclat de llum, sense foc ni fum”. El monument de la gaiata ha de portar els trets que la identifica: el gaiato per a fer camí, el rotllo per recuperar l’esme i el fanal que il·lumina la senda de nit. Tots tres símbols van units i s’hi fan presents en el romiatge penitencial, amb alguna al·lusió a Maria Magdalena.
La gaiata és representativa de les festes de la Magdalena de Castelló, unes festes fundacionals, característica sense la qual no tindria sentit la celebració ni les gaiates que, en paraules de Bernat Artola, són “orgull de genealogia” i “el nostre millor pregó”.
La festa comença amb un romiatge penitencial que palesa la tradició i documenta la història de la ciutat, al que prenen sentit pairal el gaiato i el rotllo, a més del cant de la O vere Deus, que ens lliga a l’escola de Cant Pla de Notre-Dame de París del segle XII, clàssic en tots els antics romiatges valencians, perquè es cantava també a Elx, Alcoi i Cocentaina, Aiora i la ciutat de València, Sogorb, Les Useres, Catí, Morella i totes les rogatives penitencials de la nostra província moltes de les comarques ultra la ratlla d’Aragó i Catalunya.
En relació a les gaiates, el Pare Vela ens deixa constància ja en 1750 parlant de la processó de tornada “que va muy acompanyada de luces, que convierten la noche en claro día”. També Carlos G. Espresati fa referència a “las luminarias individuales, transportadas por un hombre vestido a la antigua usanza huertana”. D’aquestes penjava un rogle de cintes, a la punta de les quals s’agafaven les famoses xiquetes del meneo, “niñas casi parvulitas, vestidas de blanco con huecas y rizadas faldas que revuelan al exagerar sus contornos mientras andan”. Aquestes xiquetes foren recreades com acompanyants de les gaiates monumentals en 1852, quan la processó commemorativa del sisè centenari de la fundació de la ciutat. Quatre anys més tard, un acord de l’Ajuntament situa estratègicament gaiates de vidres de colors i ciris verds en alguns llocs pels que passarà la romeria. Mundina, en 1873, les cita com una “pirámide que forma en su centro un templete donde está la Magdalena penitente, adornada con profusión de vasos y luces de colores, terminando en un cayado que simboliza lo mismo que las cañas”. Deu anys abans, el programa editat per l’Ajuntament parla de sis d’aquests monuments “de variadas formas y con profusión de luces y colores, que desfilan entre los diversos grupos de penitentes”. Cal citar també les monumentals amb disseny del pintor Castell en 1914: la de l’Ajuntament, la del Regiment Tetuan 14, la de la Cambra Agrícola i la del Gremi de Sant Isidre.
Per acabar, el 12 de desembre de 1944 s’editen les normes de les gaiates i destaca que “las gayatas serán armazones de líneas de luces, que tendrán la figura que les dé la fantasía del artista, sin sujeción a límite de altura ni de anchura”. El 10 de març següent s’estableix que “en ninguna forma, ni en el presente año ni en los venideros se desvirtúe el carácter simbólico de nuestras gayatas quemándolas”. Jaume Nos i Eduard Codina coincideixen que la gaiata és llum i color, i no foc, de manera que cremar-les seria anar contra la tradició i la substanciació del monument en si.
El que hem dit demostra que tant per l’antiquitat dels seus orígens com per la importància social, cultural i etnològica les gaiates són comparables, si més no, a les falles i fogueres, però si a aquestes se li ha reconegut la característica d’efímeres, també ho són les gaiates i ho demostrarem.
Si bé l’adjectiu efímer en quant al seu significat etimològic, seria aplicable a allò que té només un dia de duració, no és en aquest sentit en el que s’utilitza ja que no seria aplicable tampoc a les falles ni a les fogueres. Per tant, és obvi que s’utilitza en el sentit més ample de passatger, fugaç, breu, momentani, temporal o transitori. Aleshores aquests adjectius qualifiquen també les gaiates, ja que no són monuments destinats a perdurar indefinidament, no són un monument estable que ha de situar-se en una plaça pública per a permanéixer de manera perdurable en ella. La gaiata acaba quan acaba la festa, acaba amb el Magdalena Vítol! que ens acomiada fins l’any proper. Es guarda i abans de la propera processó, es desfà o es refà, es canvia, modifica i renova parcialment o total. Els seus components es reutilitzan o es renoven, però no formen un tot permanent; no es pot concebre una gaiata que siga la mateixa un any darrere l’altre de manera indefinida. El concepte de temporalitat està present tant en les falles com en les fogueres com en les gaiates i en tots tres monuments s’uneix a un intent de superació permanent.
Per una altra part, i en la línia de considerar les gaiates també com a element classificable dins de la categoria d’art efímer, he de fer referència a l’escrit remés pel rectorat de la VIU fent-nos arribar el documental elaborat per aquesta universitat “en el qual els propis artistes en els tallers expliquen amb tot tipus de detall com es realitzen els esbossos i el treball tècnic per al seu muntatge demostrant-se el caràcter efímer del monument de la Gaiata”.
Ací podeu veure el documental:
Bones festes!