Avui penge un article que no he escrit jo, és un bon amic, Ismael Navarro Puchau, estudiant d’Història de l’Art i estudiós preocupat pel patrimoni cultural i per tot el món de l’art m’ha enviat i demanat que el penge. Li he recomanat que cree el seu blog, però com encara no el té li’l publique ací:

Si bé, per tots es sabut, que la tasca dels museus, a banda de difondre la seua exposició i fer assolir la pedagogia lligada a les obres d’aquesta, és a més, preservar-la, conservarla i investigar sobre ella, trobem una gran confrontació amb el que s’han convertit hui dia aquests temples de l’art.

En un sistema capitalista com en el que vivim, es sol dir que qualsevol cosa es transforma en mercaderia, evidentment si amb ella es pot treure rèdit econòmic, i poques coses hi han amb les que no es poden treure diners, si hem aplegat a un punt en el que la societat trafica fins i tot amb la seua salut. Tornant al món de l’art, un dels més cotitzats en borsa, aquest no es salva ni de lluny, d’aquesta màxima del capitalisme, de fet, el bon o deficient funcionament de qualsevol museu es mesura amb la quantitat de visitants que passen per les seues sales i recorren les seues diferents exposicions, deixant aquest segon punt en un darrer lloc respecte al primer, evidentment, als museus privats, més que fer pedagogia, els interessa fer caixa.

En quant als museus considerats públics, que contaven fins fa poc amb suculentes contribucions des de l’administració pública, per al manteniment i l’adquisició de noves obres en favor de la institució, amb el nou context “d’austeritat” econòmica s’han devaluat ràpidament cap a un estat de quasi runa. Tanmateix, però, aquesta situació no ve d’ara, i menys en un context museològic al País Valencià, un context que porta degradant-se durant més de vint anys.

Tots coneixem la situació actual de museus tant importants com el Prado, que no reflecteix ni fa presagiar res bo per als museus a nivell autonòmic i no tant consolidats en la mentalitat d’un públic estàndard i no especialitzat en l’art. Així si agafem qualsevol museu valencià, el barregem amb el context socio-polític i li afegim una mica de poca vergonya (recordem el cas de les obres propietat de l’Ajuntament de Madrid), la desfeta està servida.

Evidentment s’han de tenir en compte les retallades que està patint la partida pressupostària de Cultura en general, a nivell de l’Estat Espanyol, però el País Valencià sempre ha estat una dimensió a banda en la majoria dels contexts, i en aquest no és diferent. Des de l’entrada al govern dels Populars els museus valencians no han deixat de empomar una darrere de l’altra, retallades pressupostaries, pèrdues de subvencions per la deixadesa de la classe política, desaparicions d’obres d’art, mentides en referència a futures remodelacions i restauracions de les seus que alberguen aquestes joies culturals i fins i tot fotografies vergonyoses de Molt Honorables inaugurant espais als museus on, ni tant sols havien finalitzat les obres, amb l’únic objectiu de continuar emprant una més que amortitzada política d’aparador (vegeu www.catalatravatelaclava.com).

La mancança del sentiment d’una cultura pròpia ha propiciat que col·leccions com les dels retaules del gòtic valencià, l’etapa coneguda com a Segle d’Or de l’antic Regne de València, siguin a penes visitades per la societat civil, deixant a banda als especialistes i als estudiants d’Història de l’Art de la Universitat de València, que són qui manté amb vida aquestes institucions.

Tampoc ajuda a la difusió i acceptació de les institucions del món de l’art, que museus com el MuVIM s’utilitzen com a lògies del poder polític i la partitocràcia, creient-se ens supracelests amb la capacitat i la legitimitat per a avalar certes exposicions i censurar d’altres. Un cas com aquest podríem extrapolar-lo a la RTVV, i la seua fi no deixa gens tranquils a qui veu en els museus un eix axial de la cultura per a la societat. Si la pregunta és Per què han fracassat els museus valencians? la resposta és ben senzilla, la falta de voluntat per a culturitzar al poble valencià en la seues arrels històriques, que evidentment no convenen a segons quines ideologies, l’abandonament a la seua sort d’aquestes institucions, amb l’únic objectiu de degradar-les i finalment liquidar-les, probablement per l’oposició dels que hi treballen front a les mesures austericides del Consell, i per què no dir-ho?, també la greu falta d’interès de la pròpia societat valenciana per amb el seu art, serien una bona resposta. Com deia un docent de la Facultat de Geografia i Història; que aquells que han deixat en la més absoluta misèria aquestes institucions porten vint anys fent i desfent a voluntat, és un bon pulsòmetre per a entendre la situació actual i la preocupació de la societat amb aquests temes.

L’obsessió per treure benefici d’absolutament tot, ha fet que els museus públics siguin un objectiu clar de l’administració pública actual, probablement si el Museu de Belles Arts Sant Pius V tingués uns ingressos exuberants, el Consell seria el primer en donar-li bombo a les arrels històriques valencianes i a la cultura en general, mitjançant la pedagogia. Però d’això, de forment ni un gra.

I és que com ja deia el savi fa alguns segles; “Agafa un entès en el món de l’art, instrueix-lo en política i podràs tenir al millor dels governants, agafa a un entès en política i dona-li poder sobre l’art i tindràs al pitjor dels tirans.