Caldria preguntar-se què esperen les persones dels seus representants en les Corts espanyoles, què esperaven del debat de política general i com podria influir el seu desenllaç en les conviccions dels electors, com a exercici previ a la valoració dels seus resultats objectius. Diem açò perquè la resposta a aquestes preguntes determina el posicionament estratègic de la intervenció, que es dirigirà a tots els ciutadans o a alguns, amb arguments generals o específics, amb un llenguatge o un altre. Sense aquesta anàlisi prèvia és difícil obtenir rendiment electoral de la intervenció, o aquest es produeix per casualitat, la qual cosa ve a ser el mateix.

Tota la informació demoscòpica prèvia al debat ens deia que les persones esperen que els seus representants s’entenguen entre ells amb independència del partit al que pertanyen, per a aconseguir polítiques que puguen defensar junts; la gent vol grans acords o pactes per a afrontar la crisi múltiple en la qual ens trobem. L’experiència ens diu que la forma de relacionar-se que tenen el PSOE i el PP és la de sempre, la teoria de la confrontació, açò és, el contrari del que s’espera d’ells. Altres dades ens diuen que els líders més importants del debat, Rajoy i Rubalcaba, són desaprovats per almenys el 80% dels electors, la qual cosa inclou a 5 i 6 de cada 10 dels seus propis votants. Aquesta dissociació entre la voluntat popular i el desenllaç probable remeten a l’esclerosi orgànica, l’immobilisme i en definitiva, a l’autorepresentació: la gent ho passa malament i aquests només saben barallar-se, estan a la seua i els dóna tot el mateix. Si a açò afegim altres conviccions com que es financien il·legalment i ho neguen o que protegeixen als seus presumptes corruptes, les persones no podien esperar gran cosa d’aquest debat de política general. Com a més el PP domina les votacions amb les seues 186 escons, tot el que succeeix allà dins no serveix per res o és irrellevant per a la majoria social.

Tot apuntava al fet que el debat seria un fracàs, se celebraria d’esquenes al carrer, per la qual cosa caldria acostar el carrer al Parlament per a exercir la funció de representar a les persones. Açò és el que va fer Joan Baldoví, va pujar a la tribuna d’oradors per a cantar-li les quaranta a Rajoy i a Rubalcaba, a els qui va tractar com a caps mafiosos de castes polítiques al servei dels bancs i de les grans empreses. Baldoví es va situar en definitiva enfront del sistema que és on es defensa als ciutadans, com Syriza a Grècia, Anova a Galícia o el moviment Cinc Estels a Itàlia. Les polítiques de la Unió Europea sobre el sud d’Europa han polvoritzat ja dos sistemes electorals, el següent serà l’espanyol. Açò no són conjectures, en les eleccions europees del 2014, si no abans, visualitzarem una altíssima abstenció i la fragmentació del sistema amb la irrupció de candidatures que ara desconeixem, com un arrollador Compromís per Europa, posem per cas.

Ja es concretarà, perquè Compromís lidera ja la ruptura a Espanya, amb açò que els mitjans del sistema anomenen populisme, anti política, populisme o radicalisme esquerrà, no s’espanten tant perquè només és decència.