Després de les intromissions del nostre benvolgut President Alberto Fabra en la ciència, volent ser ell qui ens impose no només el nom de la nostra llengua sinó també l’abast de la mateixa, i en previsió de que vullga ser ell també qui ens dicte la nova gramàtica fabriana, per tal d’evitar confusions entre Fabra, el reconegut gramàtic (Pompeu), i l’altre, el president de la “Comunidad Valenciana” (sic, dit en castellà), m’he proposat fer-ne una comparació entre els dos personatges i, vist el divorci evident entre els dos, he pensat emular en el títol la coneguda pel·lícula protagonitzada per Dustin Hoffman i Meryl Streep.
Pompeu Fabra va néixer l’any 1868, va viure el final del segle XIX, un segle convuls políticament en el que es va declarar la primera república (son pare, republicà, va ser alcalde de la vila de Gràcia) i va viure el desastre del 98, en el que Espanya va vore com perdia les darreres colònies i es quedava ja a la cua del món superada per potències naixents com els EEUU.
L’altre, Alberto, és nascut l’any 64, en la dècada dels seixanta, quan el règim franquista obre les fronteres, quan algunes persones ja poden comprar el Seat 600; en altres paraules, quan allò que anomenen l’època de la fam ja havia acabat. Entra de president en una època també difícil, en plena crisi i, pel que sembla, quan deixe la presidència el País encara estarà pitjor que quan va començar.
Pompeu va estudiar enginyeria industrial.
Alberto és arquitecte tècnic.
Pompeu va manifestar una gran motivació personal per la filologia de manera autodidacta, va publicar l’“Ensayo de gramática de catalán moderno”, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó, cosí del pintor Ramon Casas, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L’Avenç; aquestes campanyes foren els primers intents científics de sistematització de la llengua.
D’Alberto no es coneixen aficions gramaticals, lingüístiques ni literàries, però va ser l’hereu designat pel seu “padrino”, el tercer Fabra en discòrdia, Carlos, per a succeir en l’Alcaldia de Castelló a José Luís Gimeno, qui va presidir la “Associación para la defensa de la enseñanza del valenciano” o alguna cosa pareguda que s’oposava a l’ensenyament del valencià en els centres educatius.
Pompeu: El seu prestigi intel·lectual va ser tal que Prat de la Riba el va cridar per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Va fundar la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una “Gramática de la lengua catalana”, encara en castellà; un any després donava a conèixer les “Normes ortogràfiques”, una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l’Institut d’Estudis Catalans.
Alberto: el seu prestigi intel·lectual l’ha portat que popularment se’l conega com “el moniato” i el seu pes polític ha fet que s’encunye l’expressió “no pintes Fabra”. En l’actualitat, desbordat pels esdeveniment i les enquestes, que avancen l’enfonsament electoral del PP, intenta reobrir la guerra de la llengua imposant la seua majoria i amb la col·laboració del Consell Jurídic Consultiu -on hi ha gent tant honrada i imparcial com Francisco Camps- per tal d’amagar les seues limitacions polítiques i personals.
Pompeu: el 1932 va accedir directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història.
Alberto: No crec que ningú el premie amb una càtedra. En tot cas es recordarà per haver tancat totes les emissions, tant de televisió com de ràdio, de les emissores que ho feien en valencià, tant amb accent del sud com amb accent del nord.
Pompeu: l’any 1939, cinc dies després que entraren les tropes de Franco a Barcelona, se’n va anar a França.
Alberto: quin mal ens han fet els francesos per desitjar-los una cosa així.
Pompeu: la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, publicaren conjuntament les seues Obres completes: nou volums que recullen des de la bibliografia essencial fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.
Alberto: no conec, ni tinc ganes de conèixer, cap obra seua.
Podria seguir, però crec que no cal, les diferències són manifestes. Per acabar recordaré la pel·lícula que m’ha inspirat el títol i que també expressa la tragèdia que el fill viu degut a una separació traumàtica dels pares, eixa tragèdia, el trencament de tota la família valenciana serà l’herència que ens deixarà Alberto, el “ciudadano Alberto”, eixa persona que amagava el seu cognom per tal de que no el relacionaren amb Carlos, i a qui li demanaria que el seguirà amagant per tal de que ningú el relacione amb Pompeu, encara que crec que ningú s’atrevirà.