El 155 és el número de moda a les Espanyes. S’ha esgotat ja per a la grossa de Nadal. Se’n fan acudits amb rimes dubtoses i està en boca de tots. Que protesten a Múrcia per un mur? T’aplicarem el 155. Que el PNB no dóna el vist i plau als Pressupostos? Tindràs 155 fins que et fartes. Que la xiqueta no s’acaba l’amanida? T’aplicaré el 155 i soparàs menestra de verdures fins que tingues la majoria constituent. Oiga! Val per a tot el 155.
I és que amb la suspensió de l’autonomia de Catalunya s’ha posat en marxa un mecanisme que va molt més enllà de l’atac a un dret bàsic dels pobles com és el dret a l’autogovern i a l’autonomia. Un dret que, tot siga dit, està reconegut en la mateixa Constitució Espanyola: mireu què diu el següent article, el 156, per exemple.
El govern d’Espanya, amb el suport de PSOE i Ciudadanos, està dient que la seua voluntat és l’última, que té carta blanca (amb un poder judicial dependent i submís) per canviar les decisions que no li agraden d’una autonomia qualsevol. Encara no s’ha publicat en el BOE l’aplicació del 155 i Euskadi, Navarra i, fins i tot, Castella-la Manxa ja han rebut amenaces.
Però aturem-nos un moment en l’article 156 que ve tot seguit i de què parlàvem. Diu que «les comunitats autònomes gaudiran d´autonomia financera per a acomplir i exercir les seues competències d´acord amb els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols». Com a valenciana no puc evitar afirmar que, ara mateix, a casa nostra, aquest article s’està incomplint.
L’infrafinançament que patim no arriba a cobrir el pressupost anual de Sanitat i Educació. Això ha provocat un deute històric que els experts xifren en més de quinze mil milions d´euros. Les inversions territorialitzades als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) ens discriminen sistemàticament i a penes arriben a la meitat del nostre pes poblacional relatiu. I, a més, cal descomptar-ne les que es pressuposten però no s’executen, que encara rebaixa més la xifra, per si fóra possible. I totes aquestes injustícies tenen el reconeixement unànime de la societat valenciana i dels seus actors polítics i socials.
Per això els valencians i les valencianes ja hem dit prou. Hem dit que volem un #TracteJust. I quan veiem que als nostres veïns se’ls ataca en els drets més bàsics com és l’autogovern, ja podem endevinar que podrem ser els següents a rebre l’amenaça del 155 quan demanem que es complisca el 156. Per això hem de dir ben clar i alt que defensar l’autogovern és defensar la democràcia.
Ara que fa 40 anys d’aquella manifestació que va omplir els carrers de València amb el lema de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia!” qui ens diria que tornaria a estar tant de moda. I és que una cosa és que hàgem de traure de l’armari de les nostres mares els pantalons de campana i una altra és que altres li traguen la pols al No-Do, que això no fa gràcia ni és trendy i ni tan sols hauria de ser decent.
[Article publicat originalment a Levante-EMV]