Benvolguts i benvolgudes mestres. Sé que en aquests moments no esteu per a gaites. I és normal. Vos han maltractat, vilipendiat i baixat el salari. Vos han fet responsables dels resultats a l’Informe PISA i vos han aprovat una llei d’educació que empitjorarà les vostres condicions de treball i les condicions d’aprenentatge dels nostres i vostres fills i filles. Així que és comprensible que estigueu farts.
Tanmateix jo hui volia parlar-vos d’una cosa menuda, algú pensarà fins i tot que sense massa importància. Vaja per davant que sempre he cregut que la vostra és una professió mal pagada i consegüentment „en una societat que es mou pel preu i no pel valor de les coses„ poc prestigiada. Però des de que sóc mare he descobert fins a quin punt té valor, quan deixe els meus fills en les vostres mans de nou a cinc sense que això em cree angoixa.
Però vaig al tema. El cas és que fa un temps vaig tindre una conversa amb el meu fill menut, ajudant-li a fer els deures.
-I de quin color pintaràs el xiquet del dibuix? Li vaig preguntar.
-De color carn, mamà.
Jo li vaig allargar el color marró, que ell va rebutjar amablement. Va agarrar el rosa pàl·lid per pintar la cara del xiquet.
-Carinyo, el que jo et donava també era color carn. Color xocolata. Preciós. Com tu.
-Ja mamà, va contestar de manera condescendent, però jo vull el color carn de veritat.
Després, vaig intentar argumentar i raonar amb ell sobre el fet que la pell humana té molts colors i que tots són bonics, i que fixa’t tu la quantitat d’hores que la mamà ha de posar-se al sol per a tenir un color que s’acoste a un tan bonic com el teu, i tot això i allò. Va ser inútil. Ell ja havia interioritzat quin és el color pell de «veritat» i farien falta moltes més hores i anys de pedagogia i paciència per fer-li creure que el seu color de pell és tan de veritat com el meu.
Vaig recordar un estudi fet als Estats Units en què a les xiquetes afroamericanes se’ls donava a triar distintes nines i sempre agarraven les blanques i rosses, perquè, segons elles, eren les més boniques. Vaig pensar que ens quedava molt de camí per recórrer per a ser capaços de mirar més enllà del color de la pell de les persones. I vaig decidir escriure-vos aquestes línies.
Eixe color, en forma de llapissera, cera o aquarel·la a què denominem «carn» el podem anomenar de moltes altres maneres, rosa, rosa pàl·lid, crema, beix, cetrí… Qualsevol nom que no siga: color carn. Perquè colors carn, n’hi tants com éssers humans i tots són preciosos, precisament per això, perquè són colors humans.
Ja sé que açò no arregla els problemes de la comunitat educativa, no destitueix el ministre, no fa desaparèixer la consellera i no augmenta el pressupost per a educació. Cert. Però el que vos propose té tres avantatges. El primer: està a les vostres mans i ho està hui. El segon: és una cosa molt fàcil de fer; no costa res. I el tercer: fa avançar el món perquè millora el nostre entorn més proper. Per aquestes tres raons ja paga la pena l’esforç.
Però si açò no fóra suficient per convèncer, vos propose una altra cosa: tanqueu els ulls i imagineu la cara que posa un xiquet quan et mira als ulls i et diu que vol el color carn de veritat mentre agarra el color oposat al de la seua pell.