“La moqueta de Compromís” – Mònica Àlvaro

Fa una setmana, un article publicat en aquest diari, i provinent de la sempre controvertida ploma de Víctor Maceda, corria pels ‘whatsapps’ de la Coalició amb un títol d’allò més provocador: “La moquetización de Compromís”. Tanmateix, quan el degué llegir la pròpia Isabel Bonig, probablement sentiria una enorme decepció.

El columnista descriu un Compromís, el dels Consellers i Vicepresidenta, que ha sabut adaptar-se al timó de la Generalitat, com també ho han fet molts dels nostres batlles i regidores ara en tasques de govern. Però l’adaptació, tot i ser ràpida, com assenyala el propi Maceda, ha sigut també diferent: sense caure en el balafiament i supèrbia que els anteriors governs del PP portaven al seu ADN i que els conduí a perdre molts governs municipals i el control de la Generalitat.

És cert, hem xafat moqueta, com tant li agrada dir a la Síndica del Partit Popular; xafem la mateixa moqueta que estava i està a l’hemicicle de les Corts valencianes i que s’estén fins al faristol des d’on consellers, diputats i diputades ens adrecem a l’hora d’explicar les lleis i decrets que estan canviant la realitat del País.

És des de la moqueta roja de les Corts que hem aprovat lleis com ara la de la joventut, que ha aconseguit un ampli suport del Consell dels Joves, ja que augmentava la participació, a diferència del que passava abans quan aquesta quedava amagada i relegada sota els “enxufes” de membres de Nuevas Generaciones que només usaven l’IVAJ per cobrar-ne. Hem aprovat també, sense cap vot en contra, la llei que permetrà restablir les emissions d’una radiotelevisió valenciana en els propers mesos; i hem defensat els més dèbils amb recursos com el 0,7% de l’IRPF per a programes d’interès social. I podria seguir i seguir…

Però potser siga més interessant donar una sola dada: en una sola sessió plenària -la de la setmana passada- ja hem igualat i superat el mateix número de lleis que ha aprovat el govern de Mariano Rajoy en tota la present legislatura. Potser Rajoy i els seus socis de Ciudadanos haurien de xafar més la moqueta del Congrés i menys la de la Fundación FAES, per exemple, moqueta des de la qual Manuel Llombart -ex conseller de Sanitat- ens diu que la sanitat només per a qui se la puga pagar.

En fi, estimada Isabel Bonig, sent molt si l’article de Maceda et va decebre en descriure Compromís com una força preparada per a governar. No hem estat debades molts anys a l’oposició i tenim persones preparades per a fer-ho. Però, atenció! He dit “governar”, que no “manar”.

Els i les qui formem Compromís som persones que venim de diferents àmbits de la societat: de moviments culturals, d’associacions veïnals, de l’ecologisme i de la creença ferma que un altre model econòmic i social és possible. Venim del nord i venim del sud, venim de treballar en defensa dels moviments sindicals i també de l’empresa privada o de ser autònoms. Tenim joventut, però també tenim experiència i, sobre tot, tenim valors i tenim les idees clares. I són eixes persones i eixos ideals els que hui fan possible que el Govern del Botànic siga el més estable de la història valenciana.

El nostre temps encara no ha arribat, això és cert, però tenim l’oportunitat històrica de fer canviar la vida dels valencians i valencianes. Programes com Avalem Joves i Avalem Experiència posen els col·lectius amb una taxa alta de desocupació en el centre de les polítiques actives. I les xifres i el descens de les llistes del SERVOF ens donen la raó. Desbloquegem la dependència, malgrat la independència del govern de Rajoy que no paga allò que deu als dependents valencians, mentre que el Govern del Botànic respon. A Compromís ens bolcàrem durant els temps d’oposició en una campanya per la gratuïtat de l’escolarització de 0 a 3 anys i enguany les escoltes municipals de 2 anys seran gratuïtes, com ja ho són els llibres de text gràcies a Xarxa Llibres. I tantes i tantes altres qüestions que comporta presentar-se a unes eleccions amb un gran somriure taronja com a emblema.

I per aconseguir tot això, hem de xafar moqueta. La mateixa moqueta roja que estava i encara està a l’hemicicle de les Corts i que ens porta al faristol des d’on ens adrecem al poble i aprovem les lleis i els decrets que ens permeten a tots i totes viure una mica millor.

No obstant això, també he vist factures i expedients de pobles com Torrent i la Vall d’Uixó –quina casualitat!- en què la moqueta blava que xafaven els i les dirigents del Partit Popular als mítins -dirigents que llavors estaven al govern i ara estan a l’oposició- es carregava a les arques municipals. A Compromís la moqueta ens la paguem. Els nostres actes són al carrer, a la vista de tothom, i les despeses a càrrec de les nostres quotes. I seguim al carrer, omplint places i avingudes quan tenim causes justes a reivindicar, acudint a manifestacions com la que el 18 de novembre ens ha de portar cap a un #TracteJust, cap a un finançament equànime per a seguir fent grans coses i seguir sent motiu per a somriure.

[Article publicat originalment en l’edició digital de La Vanguardia]

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *