“Un valencià, un impeachment i un caviar que ha caducat” – Mònica Àlvaro

Sempre he reivindicat que Europa queda més a prop del que pensem i que moltes de les decisions que ens afecten es prenen allí. Però avui sent que Europa queda lluny i que el PPCV es fa el sord i el mut.

Per primera volta en la història, un valencià serà objecte d’un impeachment en octubre. Concretament, un valencià del PP. I solament Bonig pot impedir-ho, atés que ella és ara la responsable de la llista electoral que ficava Pedro Agramunt com a senador electe als comicis de maig de 2015.

I no era ni de lluny la primera volta que este il·lustre personatge accedia al Senat. La trajectòria de l’ara anomenat “diplomàtic del Caviar” ve de lluny, de quan als 90 era president del PPCV i sortien unes converses en què Vicente Sanz (l’assetjador de Canal 9) i Eduardo Zaplana volien un cotxe millor, venien a la política per a “forrarse” o parlaven del muntatge i del “quiosc” d’Agramunt amb tota impunitat. El cas Naseiro, el primer cas de finançament il·legal del PP, fou tancat per “nul·litat de les escoltes telefòniques”.

I per allunyar Agramunt de València, no per desfer-li el xiringuito, va passar a ser Diputat al Congres, Diputat en Corts i, finalment, Senador, lloc que les seues posaderes han pres en propietat elecció rere elecció des de 1993 i on se l’ha vist poc. El senyor Agramunt Font de Mora es troba molt més còmode a Europa, exercint un càrrec a dit com és el de President de l’Assemblea del Consell d’Europa. I, si m’apuren, es troba encara més acomodat en les seues visites a la dictadura d’Azerbaidjan.

De fet, des de Compromís fórem els primers i els únics a denunciar que este senyor podria estar lucrant-se amb l’anomenada “diplomàcia del caviar”, que consistia a intercanviar informes favorables sobre el regim de Bakú -incloent un més que entredit respecte pels drets humans- a canvi de les suculentes llaunes de perles negres i segurament alguna cosa més. Perquè el caviar i més enllà, el petroli, són l’or negre d’Azerbaidjan i les eines que troben per a subornar i comprar una neteja del seu nom que li deixe seguir mantenint relacions amb altres potències europees, encara que la població visca sota un règim en el qual manquen llibertats i drets.

Però mentre solament érem Compromís, l’eurodiputat Jordi Sebastià, el Senador Carles Mulet i jo mateixa com a portaveu adjunta de les Corts, els únics que bramàvem, a Agramunt, a Bonig i a Rajoy ja els estava bé. Però la supèrbia i el costum d’este Senador amb ínfules frustrades d’eurodiputat, el va fer viatjar més lluny si cap per a reunir-se amb altre dictador. En aquest cas, Al Assad a Síria. I això ja no es podia permetre.

Mentre el PP a Europa li ha retirat el seu suport i en octubre previsiblement el destituiran de la Presidència de l’Assemblea del Consell d’Europa, Agramunt es nega a dimitir, Bonig a reclamar-li l’acta i Rajoy a contestar cap pregunta ni que siga per plasma.

I tot això ens preocupa i molt. Què hi ha al darrere de la no dimissió d’Agramunt? El senyor ben bé està en una edat de jubilació, i els seus “quioscos” permesos llargament pel Partit Popular li permetran un bon retir… Però alguna cosa deu ocultar quan la resta no parla, ni tan sols per netejar el més que brut nom del PPCV. Brut de caviar, brut de petroli, però brut i podrit, al cap i a la fi.

[Article publicat originalment a Levante-EMV]

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *