“Sis mil euros, tota una fissura” – Mònica Àlvaro

La mitjana anual del salari dels homes és de 25.727 euros, la de les dones de 19.744. Hi falten sis mil euros, tota una fissura, l’anomenada “escletxa salarial”. I avui, 22 de febrer, és el dia excel·lent per fer memòria o, tal volta, conèixer quin són els fets que fan d’eixos sis mil euros un gran badall en la igualtat.

Són dones i homes que, fins i tot, poden treballar en el mateix centre de treball, que tenen idèntica preparació i idèntics drets laborals, però que anualment les primeres perden durant el camí un milió de les antigues pessetes. I qualsevol persona que puga llegir estes línies es preguntarà “com és això possible?”

Doncs, si anem a salaris més alts, a aquells llocs de treball en què s’exigeix una formació acadèmica universitària, la diferència de sous entre homes i dones augmenta a 9.417 euros anuals. Ningú en sa vida no haurà llegit un contracte en què es discrimine per ser dona; cap clàusula que diga que una persona per raó del seu sexe està vetada a promocionar en un lloc de major responsabilitat i, en conseqüència, millor sou. Però la realitat és que, sovint, som les dones qui patim este badall, l’anomenat també sostre de vidre, que no ens deixa avançar.

Josep i Maria són parella i comencen a treballar en una mateixa empresa. A l’any arriba el primer fill i Maria demana la baixa per maternitat. I, després una reducció horària per cuidar del xiquet, mentre surt l’oportunitat de promocionar, Maria no serà la millor candidata per a un ascens, perquè s’haurà quedat desfasada en el seu treball. Contràriament, Josep, que no ha deixat mai el seu lloc de treball, serà un excel·lent candidat.

A l’any d’incorporar-se, tenen el seu segon fill. I Maria novament demana la baixa per maternitat, però l’alegria és doble, perquè Josep ja és Director de l’empresa i Maria continua en el mateix departament on tots dos van començar… Poc a poc, les reduccions de jornades i, fins i tot, la cura dels pares de Josep, que cauen malalts i aparten Maria de l’empresa durant sis mesos per cuidar-los, continuen minvant el sou de Maria front al de Josep, que ja cobra tres voltes més que ella.

Desgràciadament, arriba el divorci. I Maria es queda la custòdia dels nanos adolescents i torna a demanar una reducció horària de dues hores diàries per tal d’atendre millor els fills d’ambdós en aquesta dura etapa que ara afronten. Al final de la seua vida laboral, Maria rebrà una pensió molt inferior a la que rep Josep i ningú no li comptabilitzarà mai ni la cura dels seus fills ni la dels pares del seu ex.

Estes coses encara passen avui en dia. L’escletxa salarial entre dones i homes és del 24%, i part de la societat, entre elles les dones i homes que estem en Compromís, no estem disposats a continuar observant passivament com dones com Maria, que s’han sacrificat al llarg de tota la seua vida, no han tingut les mateixes oportunitats que persones com Josep. L’equiparació dels permisos de paternitat als de maternitat, empreses que afavorisquen horaris de jornada contínua per als seus treballadors i treballadores i altres, són propostes que dia a dia presentem per lluitar contra eixa escletxa salarial. Avui, 22 de febrer, dia internacional contra l’escletxa salarial, volíem retre homenatge a tantes i tantes Maries que no han gaudit de polítiques en pro de la veritable igualtat. Amb elles, tenim un Compromís.

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *