No sóc massa donada a contar coses de casa. Coses que fa temps, de xiqueta, em van commoure i m’han perseguit tots aquests anys. Però en l’última sessió del Ple de Les Corts Valencianes en la que vaig intervindre, no em vaig poder contenir. Ho havia de dir. Devia contar-ho.
Fou una nit a ma casa, a Carlet. Jo encara estava en eixa edat en la que la beneïda ingenuïtat i t’aparta de la maleïda realitat. Primavera rutilant. Hora de sopar i dormir. Com deien les àvies, ja estava en la “dolçoreta de la son” quan vaig començar a sentir colps i crits. Era a casa dels veïns. La parella jove que vivia al costat, paret amb paret . Entre els sorolls, vaig distingir perfectament com aquella dona demanava auxili desesperadament. Vaig acudir a ma mare, que em va dir que em tapara les orelles. Coses de les parelles. Naturalment no entenia res i vaig acabar sucumbint al cansament. A l’endemà, vam veure la nostra veïna. Tenia la cara marcada. El carmí dels seus llavis i les ulleres de sol no aconseguien tapar la vergonya que en forma de “blaures” sentia. Una vergonya que en realitat no era d’ella, era la vergonya d’un món que mai deuria d’haver existit. Quan se’n va anar li vaig preguntar a ma mare què li havia passat: “Coses de les parelles, filla”.
A la vesprada va vindre a casa la dona a fer-se el cafenet amb ma mare. Amagada darrer la porta vaig poder sentir com explicava que el seu marit l’obligava a fer així “l’ús del matrimoni”.
Moltes de les persones pensaran que això forma part de les coses que “passaven” abans. Que això de fer “l’ús del matrimoni” forçant a la teua parella ja no passa. Però estan equivocats. Han canviat les expressions, la forma de dir-ho, però continuen havent hòmens que es creuen en el dret de fer del nostre cos el que vullguen. I quan vullguen. I per a mostra, facen vostès una ullada als diaris.
El món està prenyat de situacions injustes. De desequilibris. D’estructures de poder que a la que les qüestiones, intenten callar-te o el que és més efectiu, desacreditar-te. Que en eixa estranya i perversa partida les dones continuem emportant-nos la pitjor part, és un fet indiscutible. I si no, que algú m’explique perquè les dones continuen cobrant pitjors salaris que els hòmens per fer la mateixa, idèntica feina.
La violència que es practica contra les dones, en les seues múltiples formes, s’emmarca dins d’una societat que no ha sabut solucionar correctament els desequilibris socials que s’hi viuen al seu interior. Una societat en la que habita la violència contra les dones, és una societat que encara té molts deures a fer i que no pot mirar a cap altre costat. Perquè no serà mai una societat completament lliure aquella on existeix una sola dona que amaga o sent vergonya quan el seu cos i la seua dignitat han estat vulnerades.
El nostre és un camí encara i malauradament, llarg. Del que, i això si que ho podem dir ben orgulloses, cada passa ha estat un èxit que perdura i perdurarà en forma de consciència. “ Déu ens done bona consciència, encara que siga bona consciència social”, ens deia el savi Fuster. Que el feminisme ens done bona consciència, diria jo. Perquè ens l’ha donat. El treball, la visibilització, la valentia demostrada i posada en valor per les milers de dones durant anys, han aportat consciència. A dones i a hòmens que ara sí, amb molta feina encara per davant, consolidem juntes una manera d’entendre la vida i el món, amb respecte i igualtat, amb estima i tendresa. Amb bona consciència, amb consciència social.
-MªJosep Ortega –
(Article publicat hui al diari La Veu del País Valencia amb motiu del Dia de la Lluita Contra la Violència de Gènere)